LA MODISTA QUE PORTO DINS NO HA MORT

Tenia 17 anys quan vaig deixar d’estudiar Moda i Confecció a F.P. d’Olot per començar a treballar a Cotym. El meu pare va haver de signar el contracte ja que jo no tenia la majoria d’edat. Cotym, dedicada a la confecció a Olot des de finals dels 70, va obrir un taller a Tortellà (en un altre post explicaré com vaig assabentar-me’n). Una nau que mesos abans havia estat una granja de gallines – déu n’hi do – la calor que teníem a l’estiu i quina fred a l’hivern! De totes maneres, tinc un gran record d’aquells mesos. Érem una bona colla de dones ( jo la mes jove) i a l’hora d’esmorzar ens fèiem uns bons tips de riure. A Cotym confeccionàvem roba d’alta costura. Hi fèiem tot el procés, des de tallar fins a etiquetar. Jo treballava de cosidora amb les màquines industrials i si l’encarregat et donava per cosir colls, doncs apa!, a cosir colls. I així, fins que s’acabessin les remeses de camises o de vestits. A F.P. vaig aprendre patronatge, tecnologia, disseny de moda i a cosir – cosir amb les màquines industrials i l’Overlock. Tot era molt divertit: dissenyar, fer els patrons, tallar, cosir ... Avui amb més de 40 anys i atrapada per la crisis, sense feina a l’hostaleria (feina que he fet durant més de 20 anys), torno a començar i em recolzo en la feina de modista. Seamstress vintage és la marca que he creat. Per sort, mai he deixat de cosir, de fer coses, de reciclar i de transformar roba – alguna feina sí he fet en aquests 20 anys. La primera feina després de Cotym va ser al Teatre Alegria de Terrassa. A Terrassa hi era per estudiar interpretació i durant una temporada vaig ser l’ajudant de modisteria del teatre. La feina era molt divertida, vestia a les actrius: era una obra de Goldoni i jo els hi havia d’estrènyer els corpinyos. Durant l’obra havia de ser-hi per si un botó o una costura es descosia. En una de les obres de la Cia. Grappa Teatre vaig fer-hi tot el vestuari, i una tímida col•lecció de roba d’estiu que amb una amiga vam vendre a l’Escala. A la Mediterrània Dansa de Figueres també els vaig fer vestuari. Menys divertit va ser quan vaig treballar en un taller de Terrassa on confeccionàvem roba de punt per al Pryca ara Carrefour. Aquí vaig conèixer el terme 'treballar a preu fet', i vaig veure com la confecció s’enfonsava. Tot i ser una professió dura, molt laboriosa i que requereix moltes hores de treball, a mi sempre m’ha agradat. La majoria de les meves amigues, nascudes a finals dels anys 60, no saben cosir. I des dels anys 90 ja ha deixat de ser una feina necessària i avui dia costa trobar modistes que no passin dels 50 anys. Encara més difícil és trobar clients que hi entenguin ja que s’ha perdut el valor de la costura. Ningú sap distingir si la feina està be o malament. No se sap apreciar el treball i no es valora el resultat. L’artesania sembla una pèrdua de temps: això és un greu error. La societat ha canviat molt als últims 40 anys i ja no tenim ni temps ni paciència per escollir les teles o anar a provar els vestits a casa de la modista. Tenim un dia a dia marcat per les presses i una gran facilitat per accedir a les cadenes de roba low cost. Avui tothom vol dissenyar però casi ningú vol cosir, al menys a nivell del detall i amb la cura amb què es treballava fa 30 o 40 anys. 
 On s’amaga la modista d’avui? ... al proper post!!!